Història i patrimoni

La vila actual era ja una població important quan els almoràvits destruïren el regne àrab dels Banu¯ Hu¯d. En el conveni establert entre el valí Avifelel de Lleida i Ramon Berenguer III l’any 1120, un dels pobles cedits pel valí fou Seròs. Seròs, com Aitona, se sotmeté després de la conquesta de Lleida (1149) a Ramon Berenguer IV i a Alfons I amb la condició que els sobirans i els repobladors respectessin les aljames, les lleis i la religió de les seves comunitats musulmanes. La vila pertangué a la corona fins el 1212, que (igual com Aitona, baronia en la qual restà inclosa) fou cedida a Constança d’Aragó, filla natural de Pere I en casar-se amb el senescal Guillem Ramon de Montcada, donació confirmada el 1233 per Jaume I.

La vila, doncs, restà vinculada a la baronia d’Aitona, de la branca dels Montcada que havien d’esdevenir comtes i marquesos d’Aitona i que el 1722 es fusionà amb els ducs de Medinaceli, però continuà essent una població de moros (la repoblació cristiana gairebé no es notà en aquesta zona), que romangueren més de 400 anys en aquestes terres. Del 1502 al 1530 hi hagué una campanya dirigida pel paborde de Sant Pere de la Seu de Lleida per batejar la comunitat morisca, cosa que s’aconseguí en una bona part per la via de la intimidació: els veïns de Seròs, el 1526, eren ja conversos o cristians novells però musulmans de cor, i continuaren les seves pràctiques fins a l’expulsió definitiva (1609), que al Principat no tingué tanta repercussió com al País Valencià, llevat d’aquest sector del Segrià i el del Baix Ebre. Encara que l’expulsió no fou total per la intervenció del bisbe de Tortosa i el lloctinent de Catalunya, secundats pels Montcada i el capítol de Lleida, que no volien veure abandonades les terres del sector. Això explica la persistència de descendents dels moriscos en aquests pobles (palesa en cognoms com Montcada, Abril, Ximelis, Alil, Maimó, Adamet, etc., d’origen sarraí o rebuts dels senyors en abraçar la fe cristiana).

Sembla que des del 1526 el poble s’havia quedat sense culte alcorànic i els cristians novells se serviren inicialment de l’antiga mesquita. El 1745, essent rector mossèn Antoni Vidós, s’inicià l’actual església parroquial. La població, al llarg del segle XVIII, es beneficià de la política agrària duta a terme pels corregidors il·lustrats de Lleida, encara que ni els ducs de Medinaceli, ni amb prou feines els seus procuradors, no habitessin mai el palau renaixentista que feren alçar els descendents de Joan Florimon de Montcada, hereus de la baronia després de la mort de l’usurpador Mateu de Montcada (1485), que desestimaren Aitona a favor de Seròs com a lloc de residència. La prosperitat es reflectí en l’augment demogràfic ja esmentat; entre els 1 385 h del 1787 (cens de Floridablanca) hi havia 1 rector, 2 beneficiats, un escrivà o notari, 2 estudiants, 147 pagesos propietaris, 109 jornalers, 86 menestrals, 68 criats i 1 funcionari.

En la guerra del Francès, Seròs alçà un sometent de 62 homes amb un capità, que contingué (1809) els francesos del sector Ebre-Segre. En la primera guerra Carlina es tornà a lluitar contra els caps Arbonès i Ramon Carnicer.

A partir del 1913 es dugué a terme la construcció del canal de Seròs, que donà lloc a la central hidroelèctrica de Seròs (instal·lada al terme d’Aitona). Llavors es bastí un pont sobre el Segre que substituí la vella barca que travessava el riu. La Mancomunitat establí a la vila una estació oliverera per a tot el Segrià i les Garrigues. En aquesta època la vila tenia molta vitalitat (7 molins fariners, dues fàbriques de gèneres de punt, una de teixits de fil i 12 premses d’oli, i s’explotaven les mines de la Canota, en funcionament des del 1862).

La guerra civil de 1936-39 fou especialment negativa per a Seròs: el pont de La Canadenca (que no havia estat volat) fou aprofitat per l’exèrcit franquista per a establir un cap de pont al començament d’abril del 1938, en l’etapa final de l’ofensiva d’Aragó; hi hagué atacs inútils per part de les forces republicanes els dies 22-27 d’abril, i el mes de novembre tornà a ser escenari d’una operació ofensiva per tal d’ajudar les forces republicanes que lluitaven als darrers moments de la batalla de l’Ebre (Seròs, Aitona i Soses foren ocupades); recuperat Seròs per l’exèrcit franquista (dia 19), d’ací partí la darrera ofensiva contra Catalunya.